El somriure: la cara positiva del món, la intuïció d'un camí que s'obre, l'indici d'un desglaç, la direcció vers un oasi, el ferment d'una salvació, l'expressió d'una felicitat. No tots els somriures són tan positius: n'hi ha que expressen desdeny, amargor o escepticisme. Preguntar-nos pel somriure ens posa al davant de la vida i de la societat: quina presència hi tenen els ponts, les promeses, les esperances, les expectatives? Neurobiologia, psicologia i sociologia n'han explorat les arrels biològiques més bàsiques i els significats comunicatius més diversos. Filosofia i religió, tan sovint seriases i circumspectes, s'obren de vegades a l'encís d'una rialla que salva o que revela. La música i l'art, la literatura i el cinema han tingut en l'alegria un estímul menys abundós que en el drama, però també fecund i seductor. Demòcrit, Epicur, imatges de Buda o d'àngels gòtics i verges del Renaixement, Mozart, Darwin, Freud, Chagall, Berger són algunes referències en el calidoscopi expressiu i conceptual del somriure que, entre l'alegria, la serenitat, la seducció i el misteri, mereix estar més present en el nostre món, dominat sovint per foscors aclaparadores.
La idea és la mateixa d'edicions anteriors: aprofundir l'audició d'obres vigents i parar atenció a l'estructura de la peça i, sobretot, al seu significat, finalment inefable. Referències a l'època de la peça, a fets biogràfics dels compositors, així com a d'altres aspectes de la vida musical, com la crítica o la interpretació, arrodoneixen la proposta, que manté un recorregut variat pels gèneres i èpoques més notables de la nostra tradició occidental. No es requereixen coneixements previs i totes les obres són, com cada any, inèdites a l'IDEC.